Instagram

Les obres que s’exposen aquí constitueixen una bones selecció del treball del dibuixant i pintor de l’època modernista Nicanor Vázquez. Aquest artista va ser redescobert fa alguns anys arran de l’exposició de dibuixos que Antoni Rovira va organitzar al desembre de 1972 a la seva galeria d’art. Posteriorment, una nova exposició, aquest cop a la Galeria AS, al desembre de 1974, ens acaba de familiaritzar amb la seva obra. Sembla estrany que un artista del mèrit de Nicanor Vázquez necessités, cent anys després del seu fonament, d’unes exposicions li retornessin una fama que lògicament no hauria d’haver perdut mai. L’explicació és clara: Nicanor Vázquez i Ubach, d’origen català, va néixer a Barcelona el 4 d’agost de 1861, on va passar disset anys de la seva vida. Els anys de la seva maduresa, en canvi, els va viure a l’Argentina, molt lluny de l’ambient on s’havia format. Això va provocar que quan va tornar a Catalunya, l’any 1927, no va tenir temps de recuperar el seu lloc en el món artístic català ja que va morir a la seva ciutat de Barcelona, ​​el 16 de maig de de 1930.

Nicanor Vázquez, estricte coetani de Santiago Rusiñol -els dos van néixer el mateix any i Rusiñol va morir res més que un any després que ell- va tenir amb el famós pintor-comediográfico seus orígens artístics a París. Vázquez va anar a París molt aviat, molt abans de les famoses estades de Rusiñol i Ramon Casas en aquesta ciutat. La data concreta la desconec, però els dibuixos datats més antics que he vist de Vázquez són precisament de París i de l’any 1882. Possiblement fos aquest mateix any, i pot ser que fos atret per les cròniques que Josep-Lluís Pellicer, artista pel qual Vázquez sentia una gran admiració, enviava des d’allí al “Diari Català” el 1880.

Se sap que Vázquez a París va aprendre l’ofici de litògraf i va assistir també a les classes de la famosa Acadèmia Llibre Colarossi: però allà el que vist sobretot són diversos apunts de carrer, la majoria datats ja al año1883 a la fi del qual el jove artista vivia en aquella capital.

Els anys següents Vázquez ja treballava a Catalunya: Montserrat, Badalona, ​​Vallvidrera, la Barceloneta, Santa Coloma de Gramenet, Cornellà, Sant Genís d’Horta, el Figueró són temes dels seus dibuixos d’aquell període, però sobretot Barcelona. Els temes dels carrers de Barcelona, ​​les fugaces actituds dels vianants, els trobem sovint amb el bloc a la mà. Els esdeveniments històrics -la inauguració d’un monument, la primera pedra d’un convent, els jocs Florals, el funeral de Verdaguer, el debut d’un tenor, el procés Rull- són temes que l’atrauen i que justifiquen que en Josep Mª Cadena ho hagi qualificat de “periodista de l’art”. Aquest “periodisme de l’art” no es limita a les seves blocs de notes, sinó que troba una sortida pública a la premsa gràfica del moment, especialment a “L’Esquella de la Torratxa”. – Cadena troba dibuixos seus entre 1889 i 1907-, però també a “La Il·lustració Catalana”, “Ploma i Llapis”, “El Gato Negro” en l’almanac de “La Campana de Gràcia” i amb molta intensitat, també al diari “la Tribuna” on en 1905 va tenir una gran activitat com a cronista gràfic utilitzant la tècnica litogràfica.

Vázquez també es va dedicar a la il·lustració de llibres. A finals de la dècada dels 80 ja trobem per l’editorial López -la mateixa de “L’Esquella de la Torratxa” – i al llarg de tota la dècada dels noranta a l’editorial Montaner i Simón.Amb apunts al natural, el seu gènere predilecte -el seu lema era “Natura est magnum magistrum” -, va obtenir diploma d’honor en la Primera Exposició General de Belles Arts de Barcelona el 1891. Vázquez va participar amb obres semblants de les edicions 1894,1898 i 1907 de la mateixa exposició, i en la de 1911 se li va concedir una segona medalla.

Al marge de la seva obra plàstica cal esmentar també la seva activitat docent a l’Ateneu Obrer de Barcelona. Allí va tenir deixebles destacats com Francesc Llop, Pere Daura o el mexicà Armando García Núñez.

Una constant de la seva obra són els temes sobre el mar: molts dels seus apunts – de la Barceloneta, de Badalona-són vaques, pescadors, gent marinera i aquesta tendència seva pel mar va agafar cos a finals de 1911 o a principis de 1912 quan es va embarcar en el vapor “Argentina”, va emprendre viatge cap a Amèrica del Sud i es va establir amb la seva família a Buenos Aires.

 

CONTEXT HISTÒRIC

MODERNISME CATALÀ

El modernisme és un moviment artístic que sorgeix a tota Europa (art noveau, jugendstijl, sezession ….) A finals del s. XIX i principis del XX. És en el seu origen un estil principalment arquitectònic que es va anar desenvolupant en altres arts plàstiques (pintura i escultura) així com en les arts decoratives. És un estil genuïnament urbà i burgès fruit del creixement industrial a les ciutats. El ferrocarril, la màquina de vapor, l’electricitat … van ser grans avenços tecnològics que van revolucionar l’arquitectura, i la resta de les arts plàstiques per sempre.

El modernisme català no s’entén sense el ressorgiment de la cultura catalana anomenat Renaixença, i l’espectacular desenvolupament industrial i socioeconòmic català. Gràcies a això sorgeix el moviment modernista que serveix a la burgesia per identificar-se i expressar la seva voluntat d’avantguarda. Així doncs, el modernisme trenca amb el neohistoricismo arquitectònic. D’aquesta època destaquen arquitectes modernistes com Domènech i Montaner, Puig i Cadafalch, Enric Sagnier, Rubió i Bellver, Jujol i Givert, i el genial Antoni Gaudí amb la seva particular arquitectura ogánica. El modernisme es caracteritza per la seva concepció de l’Art Total.

En pintura destaquen figures com Ramon Casas, Santigo Rusiñol, Hermenegildo Anglada i Camarasa, Joan Brull … Tots ells estaven connectats amb l’avantguarda parisenca i mantenien les seves reunions a la taverna ‘Els quatre gats‘. Del grup va sortir Pablo Ruiz Picasso.

Destaca la figura de Santiago Rusiñol  perquè gràcies a ell i les seves conegudes ‘Festes modernistes’ van connectar la bohèmia catalana amb els diferents corrents de l’avantguarda artística. En 1892 va comprar una casa de pescador a Sitges. A l’any següent va comprar la casa del costat i ajuntant crec casa-taller que va nomenar Cau Ferrat (refugi de ferros forjats, que col·leccionava). Pel Cau Ferrat van passar molts pintors, poetes, músics de l’època.

By: Kiwi Visual Studio